Goldenlady

viernes, septiembre 30, 2005

Conte nº 3 per "Grietas de merda". M'agrada aquest pseudònim, entre guarro i agressiu. Ahí va !




"Era d?esperar. Tornava a fer tard i, aquest cop semblava que la cosa no tenia remei. Avui perdien l?avió. Portaven més de dos mesos planejant aquest viatge. L?estrès acumulat durant tot l?any havia de desaparèixer aquest dies de descans a Amsterdam, ho anhelava tant. Ho anhelaven tant, bé, això creia perquè la demora a la que estava sotmès en aquells instants afavoria i augmentava la seva sensació de que es quedarien a casa amb tot el disgust i és clar, amb l?estrès.
Per fi havia arribat! Bé, encara quedava temps. La saluda amb recança, ella entenia la salutació freda, però el seu tarannà feliç i despistat la disculpava. Sempre havia estat així. Li fa un petó. Se?l fan.
La següent mitja hora, encara amb lleganyes a la cara se la passen mig dormits al tren camí de l?aeroport. Al tren, i amb la visió encara borrosa, cerca personatges peculiars, li encanta fer-ho. Imaginar-se les vides d?aquelles persones, que sap que probablement no tornarà a veure. En certa manera s?alegra de pensar que la gran majoria de la gent que es trobava en aquell vagó, per no dir tota, anaven cap a treballar o bé a augmentar coneixement, o potser reduir-lo. Els seus llavis es torcen i en surt un somriure maliciós. Vacances. Aquesta paraula li rebota pel cap i li encanta.
La llum es va imposant a la foscor i el sol es deixa veure i els saluda a la cara directament, al principi és molest, però poc a poc l?escalfor que provoca és agradable i es deixen seduir per aquest fet.
El destí del viatge era clar... Amsterdam. No calia dir res, els dos tenien ganes d?anar-hi, un dels dos de tornar-hi. L?objectiu d?aquells dies, almenys d?un d?ells era homenatjar, malgrat el seu ateisme, a en Pare Benet XVI celebrant una bona Fumata Blanca, més que blanca, tan sols Fumata, quin remei.
Equipatge, passaport i ganes de passar-ho bé ja es trobaven sobrevolant la terra creuant el cel. A l?avió li ofereixen el diari. L?accepta. Fulleja les primeres pàgines ràpidament, ja sap el què hi surt. El sorprèn un article a l?apartat d?esports que diu que el nou jugador número u del món de golf guanya l?últim torneig introduint la agraciada pilota de golf al forat, d?un sol cop. Sempre l?impressionen aquestes coses, segurament perquè es considera incapaç de fer-ho. I té raó.
Aterren.
Comença el compte enrera. No entenia perquè sempre ho havia de mirar d?aquesta manera, com quelcom negatiu que es va consumint en comptes d?aprofitar el què estava vivint. Tant li feia, es trobava allà, i ja n?hi havia prou. Deixen les coses a l?hotel i decideixen fer el primer petit homenatge del viatge.
Entren al local, s?asseuen, reben la carta i ell i les seves ànsies d?allunyar-se encara més de Barcelona, fan que vagi baixant el dit per aquell cartró plastificat buscant la dosi que s?escaigui. S?excedeix, i ho sap. Però ho demana mentre mira la seva companya, que amb un somriure maliciós li confirma que s?embarcarà amb ell de nou en aquell viatge.
Passen la tarda parlant, bevent i fumant.
Surten a fer un vol, és la tarda i passegen per un parc. S?ajeuen, s?estiren i descansen. Ell l?acaricia amb els dits i ella sent pessigolleig com si ho estigués fent amb un espígol, i li agrada. Veuen volar una àguila, Imperial potser? Tant els hi feia. Es començava a fer tard i encara els hi quedava la nit per davant. Avui, per fi, sabrien que era ser un fildurcillo."