Goldenlady

viernes, noviembre 19, 2004

Ei....


Sí, sí, encara estic per aquí. No m'he vaporitzat. No m'han abduït. Encara correu el risc d'entrar al meu blog i trobar-vos nous refregits mentals...

Ara que quasi mai em puc connectar, quan tinc una idea, o un moment, o simplement ganes d'escriure, obro el meu moleskine, encenc un barat "Costa Daurada/Gold Coast", i vomito literalment (amb més o menys gràcia) allò que m'acaba de passar pel cap. Res d'esborrar, ni tatxar. Tal com raja.
Dos dies després, m'ho torno a llegir... i no ho sé. Normalment ja no m'agrada. Aquí en va un, sense arreglar, real, i d'un dia d'Agost quant tornava de la feina...

"Estava al metro tornant de la feina i m'ha passat una cosa típica de mi. A l'andana hi havia un noi amb una espècia de maleta allargada negra i molt curta. Una funda de violí. Una mica més gran que la de la Maria, però potser tenia més espai per guardar la reïna i coses així. M'he començat a mirar el noi i a pensar que havia de ser un putu crack del violí, una espècie de virtuós... Tenia unes mans precioses i la cara molt agradable, i una expressió interessant.
Tinc especial debilitat per la gent que toca un instrument clàssic. No sé ben bé perquè els que menys m'inspiren són els pianistes i els que em tornen boja són els cellistes, i en generals totes les persones que toquin instruments de corda.
El cas es que ja me l'imaginava tocant, i l'home començava a tenir una àurea irresistiblement seductora, quan s'ha girat de sobte i he vist impreses sobre la funda les paraules "Federació Catalana d'Arquers".
Ja veus. És un matapájaros."