Goldenlady

sábado, marzo 13, 2004

No penso escriure aquí el que penso de tot el que està passant al país des de fa dos dies. No patiu, no ho faré.
A més, per buscar les causes de l'horror a Madrid ens hauríem de remetre a fa més d'un any i escaig, a una altra manifestació com la d'ahir, on vosaltres, on jo, vam cridar no a la guerra. I no era només un no a la guerra a l'Irak: era un no a la guerra en general. No a la guerra a casa meva, ni a la meva ciutat, a cap lloc del món.
Avui ha sortit en Piqué dient que era preocupant el que havia passat ahir a Barcelona. Resulta que un petit sector de la manifestació va aprofitar l'avinentesa per convertir una protesta contra el terrorisme i a favor de les víctimes en manifestacions de caire més polític.
Jo us ho explicaré que era allà.
S'havia acabat la manifestació. Érem al final de Passeig de Gràcia, a mà dreta, quasi davant de l'HM. La notícia del manifest d'ETA negant la seva vinculació amb l'atemptat acabava d'arribar a les meves orelles, i a les de la resta de la gent que pululava per allà. I tot d'una veiem com envoltats de flamant cossos de seguretat (cins o sis policies) se n'anaven d'amagatotis de la manifestació en Piqué i i l'Albertito Fernández Díaz.
Jo em considero una persona pacífica, però alguna cosa se'm va encendre a dins, alguna cosa que també va cremar a la gent que hi havia allà, perquè tots en massa ens vam llençar contra ells. Hi ha via gent de totes les edats, no érem només quatre joves, i això encara et feia sentir que era més legítim deixar anar la teva ràbia. Sí, senyor, jo ahir vaig cridarls-hi ASSASSINS, vaig empènyer la gent contra ells, perquè us asseguro que els volíem esclafar. Alguna cosa animal em portava a còrrer cap a ells, i si hagués pogut, segurament els hauria pegat.
Encara vam cridar alguna cosa més: esto nos pasa por un gobierno facha, mentre el senyor Piqué i el senyor Fernández s'amagaven a dins d'un portal.
No estic orgullosa d'haver contribuit a que el senyor Piqué es cagués ahir de por, però si del que vaig sentir en aquell moment. Perquè si m'hagués estat indiferent veure passar algú còmplice de la massacre i no se m'hagués mogut ni un pèl, ara mateix em faria bastant fàstig.


jueves, marzo 11, 2004

I a on estan ara els teus amics nord-americans, Aznar?



Roma è fantastica.
Penso en totes les coses que hem fet junts aquests dies, i quasi em semblen com un regal. Despertar-me al teu costat, menjar amb tu, riure amb tu, sorpendre'm, amb tu, meravellar-me amb tu... tot és millor si tu hi ets.
Avui feia un sol increïble, Barcelona estava preciosa. Tot era maco... fins i tot aquest sentiment melancòlic de qui sap que ja ha acabat d'obrir tots els regals dels reis.