Goldenlady

domingo, noviembre 16, 2003


Puc dir quatre coses sobre la feina de guardarroba a una discoteca:
- És aburrida.
- És denigrant per al meu intelecte. Són quasi sis hores escoltant una música horrible, amb una llum que acabarà amb la meva vista, i penjant i despenjant jaquetes.
- Quasi em peguen per perdre el número d'una jaqueta. Em van intentar robar un abric. Em van intentar pagar amb una moneda de 500 lires italianes. M'han mirat l'escot, i tot el que poden veure. M'han dit "tía buena" "que maja" "niñata de mierda" "novata" i "tía imbécil". M'han donat propines, m'han demanat foc, m'han demanat xiclets, m'han demanat tabac, m'han demanat copes gratis, m'han demanat el telèfon i m'han promès que em podrien fer famosa, m'han dit que sóc una incompetent, que porto unes arracades molt lletges, que si els hi podia deixar a meitat de preu, que qui era el dj, i si obrim els divendres, que em donés pressa, que "esta ya se vé que es la nueva", si sóc lesbiana, si vull fer un trio, i si porto sostenidors..
- Dels tres dies que he treballat no m'ha quadrat mai la caixa. El primer dia em sobraven cinc euros. El segon en faltava un. I ahir no sé que va passar perquè no vaig apuntar tots els números que vaig donar.
- No m'agrada. Aniré dos dies més perquè necessito la pasta per marxar a Londres d'aquí a dues setmanes, però prou.
ÉS UNA MERDA.


miércoles, noviembre 12, 2003


No us fa mal alguna cosa quan es mor un poeta?

Canto l'amor

Canto l'amor
per dir-te com em plau l'atzar
que m'ha dut fins a tu
camins enllà.


Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu,
un llunyà senyal del temps
dibuixant damunt la neu
que el cor no pot
llançar ni refusar
perquè és l'esterna ruta de viure i d'estimar.
Tot era buit de mar i de perfum,
tot eren platges de miratge i fum,
com una estranya
llum esperada
que encén els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
que potser diuen altres coses
però són com una mirall opac,
lluny de tot,
lluny de l'esperança
de fer vibrar els sentits amb força
per convertir el desig en sang,
vent i misteri
que el temps s'endú...


Canto l'amor
per dir que ara que t'he trobat
tot és sol i camí
que vull cantar.
L'ombra dels anys ja no em farà cap por
perquè de tu me'n vé la força
que res no podrà tòrcer
perquè és la veu da'lgú que creu
que l'esforç més temptador
és el viure en la claror
dels ulls oberts
al foc que fa més clar
el risc de compartir-se
i el risc de somiar.
Tot serà goig de tu ara que els cors
bateguen junts sense cap llei d'esforç
i amb mans i boca
teixim la història
que ens mantindrà per sempre més units
sense la recança
del que hem deixat mentre ens buscàvem
per l'ample mar de tantes nits,
pell amb pell,
veu amb veu que clama
per un amor que no refusi
cap esperança i cap desig.
El temps ens crida,
tot és futur...

Canto l'amor
a l'ombra del meu somni encès...


Miquel Martí i Pol


lunes, noviembre 10, 2003


Per a trobar-se, cal perdre's.
Aquesta estupendíssima frase, que no sé qui la va dir, no em vé gens al cas. No em sento perduda ni retrobada. Em sento vulgarment feliç. No sóc Werther, no sóc Violeta, no sóc Isolda, no sóc gaire més que estúpidament feliç. Deu ser per això que la meva creativitat està sota mínims. No hi ha tensió, Eros m'ha conquerit, i la pulsió de Thanatos m'ha abandonat. Sense pressió, sense límit, no hi ha creació. Senyores i senyors sóc molt feliç. Moriu-vos de l'enveja, i continueu plorant per les vostres desgràcies.
Vaig a fer crispetes.