Goldenlady

domingo, octubre 12, 2003

M'acabo de llegir "El amor dura tres años" de Frédéric Beigbeder. Feia moltíssim que me'l volia llegir, perquè no parava de sentir comentaris sobre ell, alguns a favor i d'altres en contra, i perquè últimament tinc ganes de discursos derrotats i vençuts sobre el tema, molt més que alegories positivistes al fet d'estimar, ser estimat i tot això.
Me l'he llegit en una hora, d'una tirada i m'ha semblat alguna cosa semblant a estar asseguda amb l'autor i mirar com s'emborratxa mentre m'explica tot convençut com de merdós és enamorar-se i desenamorar-se, i com de merdós és el fet que l'amor pot durar només tres anys per causes genètiques, estadístiques i fisiològiques.
Penso que m'encanta aquest personatge absolutament decrèpit i vençut, assumint d'una vegada la veritat en contra de les utopies socials que sen's imposen, i absolutament destrossat, acabat, mort.
I no m'agradat gaire el final. En primer moment m'ha decebut molt moltíssim, i m'ha semblat una dosi d'autoengany després de tot el que m'havia explicat abans. Però poc a poc, també m'ha acabat caient bé aquest Frédéric tant humà com jo.