Goldenlady

sábado, octubre 04, 2003

Les olors tenen la capacitat de portar associades moltes emocions, records. Diu la psicologia que les olors són classificades pel cervell de manera molt clara i precisa i que a més les lliguem a informació, a molta més que a les coses que toquem, o escoltem.
Des de sempre m'he fixat moltíssim en les olors. Una olor em pot emocionar, excitar, pot fer-me plorar, vomitar... Em porten tants records... no només les associo a persones concretes, sinó també a moments concrets, a sentiments... disfruto ensumant, olorant, i si la olor m'agrada molt, intento inhalar, apropiar-me, quedar-me aquella olor... Registrar-la al meu cervellet, perquè no em passi desapercebuda mai més. Per a que tingui una identitat pròpia, tingui nom, o lloc, o moment...
Hi ha olors que les porto molt a dins meu, associades irremediablement. Em passa amb el metro de París. Que fa una olor característica que em recorda que és sentir-se lliure. O amb 212 de Carolina Herrera per a home, que és la olor de la seducció masculina i sempre m'emociona. O la olor de la reïna per a l'arc del meu cello, que és la olor... no ho sé, de disfrutar el cello. El licor 43 em porta records desagradables, com el Cointreau mel's porta de molt bons (i no té res a veure amb borratxeres cap de les dues coses). La olor de les cases, de cada casa on hi hagi anat més d'un parell de vegades. La olor del sexe.
I la olor de la pell humana. Sense perfum. Cada persona que he tingut el plaer d'olorar amb tranquilitat la tinc mentalment, com recordo els petons o les abraçades més íntimes. Algunes més difuminades, pel pas del temps... d'altres accessibles només tancant els ulls.
Les olors sovint són com la porta a records que ni intuïem que hi fossin. I a vegades a un li agrada recordar.
A vegades...


jueves, octubre 02, 2003

Oh, my God!
Llegiu si us plau el conte que la Marta ha escrit a Calidoscòpica.


Farewell the ashtray girl dice:
es q me la ressua
Farewell the ashtray girl dice:
com el floquet de neu
It's... (Monty Python's Flying Circus) dice:
també te la resua?
It's... (Monty Python's Flying Circus) dice:
que el floquet es mori?
It's... (Monty Python's Flying Circus) dice:
ets una egoïsta sense sentiments
Farewell the ashtray girl dice:
xo si es un mico
Farewell the ashtray girl dice:
un mico encantador xo un mico

I és que realment no entenc el fenomen Floquet de neu. Trobo que es un mico encantador (mico, goril·la, el que sigui). Trobo que és únic i l'he anat a veure i em sembla curiós i mono. Però gent!!! D'aquí a que la gent vagi dient que pobrissó floquet de neu que s'ha de morir... aquí a la terra ningú s'hi estarà eternament, i a més, s'hauran gastat en el floquet de neu i els seus tractaments de fertilitat i mandagues taaaanta pasta!! Que em sembla estupendo que algun dia n'hi hagi un altre (de fet en neixen bastants d'albins la pena es q no sobreviuen a la selva, només en captivitat), que sigui un estupendo català el que el vagi a buscar allà al seu arbre, i se l'emporti aquí. I el gravi en vídeo mentre li donen de menjar papilles, i després el doni al zoo. Però que es facin debats sobre si se l'ha d'incinerar, o embalsamar, o donar a la ciència el seu cos...
No ho sé, només és un mico... se m'acuden milers de símbols millors per a Barcelona. I a més és un mico antipàtic. L'últim cop que el vaig veure, fa tres anys,jo anava amb un grup de nens i els hi va tirar caca contra els vidres.


Poc abans de que jo nasqués, ma mare va anar a visitar a una tia seva. La dona, que es diu Carmen, nascuda a Nerja, vivia sola al seu pis i encara feia de modista. Només arribar, la meva mare li va dir que ja havia escollit el nom per a la nena . I la meva tia li va dir amb cara de fàstic: "No le pongáis Carmen, que todas la Carmenes son muy desgraciadas" (amb accent tràgic i andalús).
Això podria haver marcat la meva existència, ara que se sap que els nadons senten el que passa al seu voltant des dels sis mesos. Però jo em deuria fer la sorda, o potser vaig donar una patada a ma mare, procurant que la que rebés el cop fos la tia estupenda que em vaticinava una vida desgraciada.
El cas és que aquesta dona, que no s'ha casat mai, i l'únic que ha fet en aquesta vida es treballar i de tant en tant anar a visitar la seva amiga Amparo, una mica desgraciada si que es deu sentir. A mi un dia, fa temps, m'explicava que l'únic nòvio que havia tingut així més sèrio (guapo, moreno, un tiparrón) s'havia anat en vaixell a no sé on per motius de feines i negocis, i que li va demanar que l'acompanyés. Li va prometre que es casarien a la tornada. I ella va decidir que sense casar no s'aniria enlloc. O sigui que el paio se'n va anar. I quan va tornar, ja s'havia casat allà amb una altra noia. Ma tia àvia ho explica amb cara de "que le vamos a hacer", i t'explica alguna batallita més, com quan un noi que li agradava que van anar a ballar, i també es va casar amb una altra. I llavors (sospir) es queda mirant un punt a la paret, es tapa la cama amb una manteta, i fa cara de desgraciada; com si la vida hagués estat molt dura o no l'hagués tractat bé.


lunes, septiembre 29, 2003

Potser ha de ser ara que encara ets dolç, i que el teu record serà dolç també. Com diu en Llach: "Si em dius adéu/ que el dia sigui net i clar/ que cap ocell/ trenqui l'armonia del seu cant/ que tinguis sort i que trobis el que et va mancar en mi."
Jo no vull dir adéu d'una altra manera. Si em quedo, deixaré d'agradar-me, deixaré d'agradar-te...