Goldenlady

domingo, julio 20, 2003

Hi ha dies en que estàs mental i anímicament esgotat.
En que fins i tot et planteges si has d'invertir energia en desplaçar-te fins a la cuina encara que tinguis gana. Si val la pena anar a buscar el mòbil a l'altra punta del pis per respondre la trucada.
Que no tens forces per discutir res. Per presentar cap oposició a cap circumstància vital, simplement, intentes haver d'invertir el mínim d'energia, i segueixes el corrent.

Porto tot el cap de setmana deixant-me emportar pel corrent. Em sento peix d'una aigua que no és ni freda ni calenta. Mentida, els peixos es mouen i jo només m'he deixat arrossegar vagament.


martes, julio 15, 2003

Hi ha una paia al Passeig de Gr?cia que és molt especial. Deu tenir uns trenta llargs, quasi quaranta, té el cabell negre fosc, i va sempre impecablement vestida, elegantíssima, i pijíssima.
El primer cop que va entrar a la botiga, va venir directament a mi i em va preguntar: "que día es hoy?" Jo em vaig flipar una mica, i li vaig respondre : " Hoy es sábado". La tia va fer un sospir mega llarg i profund. "Llevo todo el día trabajando y es sábado! No me extra?a nada entonces. Bueno a ver... ufff, no puedo más... con el trabajo y todo... esto me va a matar. Y este calor... me quiero morir, antes que pasar este calor. Que asco de vida". Jo alucinava i al mateix temps volia fer xerrar a la dona que tan estranyament s'estava comportant per saber-ne més d'ella. Per? una de les meves companyes li va enxufar el: "que ha vist alguna cosa de la botiga que li agradiiiiii?", i es va posar a atendre-la. Quan va marxar em va explicar que havia deixat pagues i senyals per coses que valien cinc euros, una paga i senyal per cada cosa, i que li havia dit que ella mai comprava una cosa el pirmer cop que la veia en una botiga. Que sempre deixava paga i senyal i després la passava a recollir. Vaig pensar: una boja més.
Un altre dia, just a punt de plegar, vaig treure la llengua a un amic que m'esperava al banc davant de la botiga. I resulta que la dona aquesta estava davant de l'aparador, i es va pensar que li feia a ella, i va aixecar el braç i em va saludar. I quan surto estava a fora, i em saluda i diu: "Le quiero comprar al ni?o algo de juguetes de estos que dan miedo. Ahora a los ni?os les gustan los juguetes que dan miedo, verdad? Quiero comprarle algo de dinosaurios de esos, de las películas. Como se llamaba el más asesino de todos?" A mi només se'm va acudir repondre: "Tiranosaurus Rex?"
En fi, jo alucinava. Per centrar-la una miqueta, li vaig dir que a la botiga no en teníem d'aquestes coses. "Bueno, pues también le tendré que comprar algo a la ni?a. Claro que la ni?a vete a saber tu que le puedo comprar." La vaig acomiadar quan va deixar de xerrar sobre dinosaures.
Uns dies més tard, me la vaig trobar per Passeig de Gr?cia. Caminava amb un conjunt d'Armani negre elegantíssim, el munt de joies que porta, el maquillatge perfecte, les ulleres de sol, les sabates de Prada, i la seva mirada desviada i perduda. El seu caminar lent i sense direcció.
Avui ha vingut a la botiga, menjant-se un gelat enorme, i buscant "algo azul que tu pienses que sea mono". AL final s'ha endut un turbant. "Y tu piensas que esto es mono? Sí? entonces me lo quedo. Tu crees que es mono, verdad? Verdad que es mono?" Ha pagat vuit euros amb la seva Visa Platino, menjant-se el gelat com la nena perduda que és, i repetint: "es mono verdad? he escogido al mono, no?"