Goldenlady

domingo, mayo 18, 2003

A veure, ara que ja he publicat vida i miracles de la meva gata, tinc ganes de fer una reflexió general. Som a diumenge, són les quatre de la tarda. Avui havia d'anar a la biblioteca, però no hi he anat, i ara em queda tota la tarda i m'agradaria fer alguna coseta i no sé que faré. A veure, avui és el dia dels museus. Podria aprofitar-ho per anar a algun museu, però no tinc agnes de fer coses sola, tinc ganes de fer-les amb algú. I tothom té mil coses a fer, o ha quedat o jo que sé, quina caca...
Olé, s'acaba de connectar l'eloise/smirnoff+wildfruits/rokokoboy/divanikdaddy/peterpan/mulder/divanmaster/mr.propper/freegay! (nota: tots els noms de l'eloi tenen una raó de ser, i un motiu) i m'ha salvat! Algú vé al MACBA?


HISTÒRIA DE SHIRLEY TEMPLE (part II)
La meva gata però, té una cara oculta. A veure, és una gata que no t'esgarrapa mai, ni quan la maltractes, o jugues amb ella i la fas enfadar. I si se li escapa, fa una cara la pobre, com si li sabés greu (això ho dic en sèrio, que la shirley fa cares). Però amb els altres gats té una relació una mica més salvatge.
Primer, un gatet petit que em vaig trobar que em va fer molta pena i me'l vaig endur a casa. Doncs la shirley, tan mansa i pacífica que és ella, vinga a bufar-li. Donava la impressió de que quan marxèssim a dormir, se'l menjaria viu. El vam haver de tornar, pobre gatet.
Després el Rufus/Fang (Fang, que vol dir ullal en català és el nom que li va posar la Wendy, i rufus com el va rebatejar ma mare). La Wendy és sudafricana, i com que havia de marxar de viatge, ens va deixar perquè cuidèssim al Rufus tres setmanes. Bé, els primers dies, veies a la Shirley com una fera, perseguint-lo, "al acecho", i corrent darrera d'ell. El Rufus, que és un gat una mica vell i que allà a sudàfrica em sembla que l'han atropellat i ha tingut alguns accidents vàries vegades, tenia mitja mandíbula desnivellada (una miqueta per sobre de l'altre part), i una pota que com que no te ós el veterinari li va posar uns ferros, i no la pot doplegar gaire estona.
Doncs bé, es defensava com podia d'ella, fins que la Shirley es va calmar. He de dir que el Rufus és un gat guai, quan dormia roncava i feia una sorollets raros, i que es posava a dormir a la part de dalt del sofà, allà on posem el cap amb la pota de davant tiesa, per culpa dels ferros (us heu d'imaginar aquelles mòmies egípcies, que estan ajagudes amb les potes endavant estirades). Un dia que estava així a un sofà que no està contra la pared, va perdre l'equilibri, i va caure de costat, sense poder fer res, perquè no pot doplegar la cama. Pobret, una miqueta còmic si que era. La nit de Nadal, estàven els dos allà dormint al sofà com bons amics, juntets i portant-se bé.
I des de fa poc, que tenim un altre gat a casa, el Titus. Bé, al principi no es podien ni veure. I ara, més o menys es porten bé. ell com que encara no té un any, és molt juganer, i a vegades quan veu que la Shirley camina pel passadís, ell va corrents i salta per sobre, com si fos una cursa d'obstacles. Clar que la Shirley és raquítica i molt primeta i el gat sembla un toro. El vam castrar pocs dies després que arribés a casa, però em sembla que la Shirley i ell ja van tenir una nit de luxúria i perversió una miqueta abans. Resumint, la shirley és una perla de gata, i el titus té els ulls blaus, o sigui que si algú vol algun dels descendents...


viernes, mayo 16, 2003

Em sembla que la meva gata està prenyada. Se li està inflant la panxa molt lentament i d'una manera particular. Fa una setmana m'ho va semblar, però no era gaire clar. Avui ma germana i jo hem alucinat, amb la seva nova silueta... algú vol un gatet? ;)

HISTÒRIA DE SHIRLEY TEMPLE(part I)

La meva gata va arribar a casa per sorpresa, com a regal per la meva germana gran per haver aprovat la selectivitat. La història familiar va fer que se li posés nom d'actriu (en mèmoria a una Ginger Rogers super dòcil que havíem tingut, i una ferèstega Sarita Montiel). Era tan petiteta i tan graciosa, que li vam posar Shirley Temple. El primer dia ja vam alucinar, no enteníem que es passava tot el dia miolant, fins que la vam posar al menjador a mirar la tele amb nosaltres. Es va callar de cop.
Després a la primera visita veterinària, es va portar com una campiona, si l'agafava i la distreia algú de casa. Injeccions, revisió d'orelles, tot com una santa. Fins que va arribar el moment del termòmetre pel recte. La meva germana, que era qui l'estava agafant en aquell moment, també va necessitar que el veterinari li donés un cop d'ull a l'enorme esgarrapada. Tots els gats tenen dignitat, suposo.
Després quan ens vam canviar de pis, va suportar el trasllat prou heroicament. Es va passar una setmana ensumant el nou pis. Quan li tocava anar a Cunit, la pobre tenia certs problemes intestinals, i suportava la dutxa de després tan bé com podia. Els viatges en cotxe no li sentaven gaire bé.
Menys quan vam anar a París. Perquè us feu una idea, nosaltres no podíem marxar a París durant quasi deu dies i deixar-la aquí, a part que no vam trobar ningú que la cuidés. I sola al pis no es pot quedar que li pillen uns traumes brutals i es passa hores miolant, que la sents per l'escala quan arribes pobreta, i després es passa una hora llepante!
O sigui que va suportar el viatge en cotxe parís-barcelona, anada i tornada. La pobre no va fer res en tot el viatge, res de res, es va portar super bé. I per allà com que estàvem en una casa amb una mica de jardí, doncs ella super feliç entre les plantes.


miércoles, mayo 14, 2003

Hi ha tres petits detallets que avui m'han agradat de treballar a la Peineta. La primera cosa que m'ha encantat ha estat veure que feia una venta de 250 euros a una brasilera, ha estat brutal, la tarja de crèdit treia flames. (ho sento han tret la bèstia comercial que porto dins).
Després, el millor moment (no només avui) és quan faig el descans, creuo el passeig de Gràcia i me'n vaig cap al fornet del rosendo, on demano sempre ( o des de fa una setmana) dos croissants petitons de xocolata i una llauna de coca-cola, perquè si no em prenc una dosi de cafeïna i de xocolata, ningú ho aguanta. Les dependentes són les dues sudamericanes, i simpatíquissimes, però tenen un mal gust, perquè sempre els hi encanten els pentinats que porto. Això és greu! A part d'això, em mimen, com si m'haguessin pillat carinyo i tal, perquè sempre em posen un croissant de més i no me'l cobren. Així no hi ha qui es posi el bikini aquest estiu!
I el tercer moment és veure la gent del carrer com em mira quan vaig a buscar el berenar. Primer et miren de lluny, i quan et vas acostant intenten no mirar-te mentre s'aguanten el riure. Te'ls trobes super decidits, seriosos, amb la cara i l'expressió totalment impersonal, i marxen rient-se, encara que sigui de mi.
Els detallets no tan agradables, no cal comentar-los. I sento ser monotemàtica... ;)


lunes, mayo 12, 2003

SIMPLY THE BEST!





Ing&Golden