Goldenlady

domingo, mayo 04, 2003

Ai...
quina ressaca. I a sobre dia de la mare i hem dinat amb cava. Aiii... estic molt espessa. Noto que les tecles tenen un tacte diferent. O a mi m'han canviat els dits en aquell restaurant xinés tan estrany. Per cert algú sap si el monstre que pululava pel terra era carn o peix? ja em miraré les fotos. Segur que mentre sopàvem es movia. Quina por.
Ja he trucat, ja m'he disculpat amb el bichejo, però igualment va quedar lleig. En fi, que hi farem. (Badall)
Ahir a la nit... ummm... va estar bé, a més celebràvem l'aniversari de la Ing i la Meri, no es podia faltar a la cita!
Ostres, el meu pare té la MArina Rossell a tota òstia... aix... prefereixo la Maria Callas de totes totes. Ara sona la Joan Sutherland... no sé quina òpera és aquesta... no deu ser italiana. Ostres, si que està cantant en italià. Ahh, és Rossini. Sort del papa, que és com una enciclopèdia. AIxò sembla una quadre d'aquells del teatre...
S'aixeca el teló. En primer pla observem una noia amb cara de son davant de l'ordinador i en pijama. A la seva dreta, una altre habitació, on els pares estan prenent un cafè. Sembla que parlin, però no se sent res, ja que un fragment d'alguna òpera de Rossini interpretada per la soprano Joan Sutherland i la mezzo Marylin Horne (acaba de començar a cantar també) sona a tot volum. A l'esquerra la germana s'està dutxant. En una altra habitació, el germà està davant d'un ordinador, amb els auriculars posats. Dos gats es persegueixen damunt i a baix de l'escena.
Benvinguts a casa!


viernes, mayo 02, 2003

He arribat a casa... després d'una cervesa amb la Laura (aquesta nena és un sol!) i el meu germà, que també ha vingut. Tot estava quiet i dormit. Fins i tot la casa estava dormint. La Shirley i el TItus. Els gats dormen d'una manera particular. Es deixen anar del tot. Res en tensió, tot penjant: les potes, la cua, la panxa...
Quan era petita, si pensava quin animal m'agradaria ser, la resposta sempre era un gat.
He anat directa a encendre l'ordinador. Venia amb ganes de post. Mentre s'encenia i es connectava, he fet una visita a la nevera. I mentre picava un tros de pernil en dolç, ho he associat. Avui és divendres, 2 de Maig. És el seu aniversari. Merda.
L'he trucat avui perquè tenia ganes de xerrar amb ell, de parlar, de sentir-lo i saber que feia. Era al migdia, i sa cosina ma dit que estava dormint. I sense caure en el dia, li he dit: "només diga-li que he trucat". I ja està. Res més. M'he enrecordat ara. Quasi a les tres de la matinada.
Què fred que haurà quedat. Haurà pensat que només trucava per compromís? I que en trobar-lo dormint, ja m'he estalviat ni tan sols tornar-ho a intentar. I cap missatge. Ell va perdre el mòbil fa dos dies.
Bichejo, no em pots llegir. Però t'enyoro. No de la manera que a tu t'agradaria, però t'enyoro. Felicitats! Que ja en són vint...


Avui volia parlar al post d'aquells homes que són un misteri. Però em sembla que ho faré quan tingui una teoria més fundada de perquè els considero un misteri, a part de que no se'ls entengui de res. ;)
Ahir no vaig dir quasi res al blog de la KDD, però m'ho vaig passar molt bé. ;) Suposo que és un sentiment generalitza't, perquè si no com s'explica que ahir a les sis de la tarda tornèssim a trobar-nos uns quants. El que està clar és que som gent divertida, oberta i dinàmica, està molt bé. ;)
M'ha fet molta gràcia la crònica del flop!, perquè és en realitat una crònica, relata els fets sense personalitzar gens, estrictament el que hi va haver. Quin art! Em sembla que sóc incapaç d'escriure així, jo, perquè posaria un adjectiu de més o de menys que ja deixaria veure el que penso. Si voleu saber què va passar objectivament... ja sabeu.
Resaltaria del sopar els següents moments: moment ungles-albert, moment llavis-cris, moment conversa-sobre-sexe-amb-una-jueva-extremista amb mind (ho havia de dir!), moment xupito inexistent, moment cervesa pudent, moment labioscarbón d'albert i marc, moment concert albert-aroa, i moment el marc s'adorm amb el seu entrepà lomo-queso.
A veure si el Marçal, l'Alba i Eloise s'animen a fer un blog! que estaria molt bé! el que segur repetirem és la trobada blogger... un petonàs a tots!


jueves, mayo 01, 2003

Així no ens entendrem mai. Perquè sóc tan diferent a ells? Perquè no parlem el mateix idioma? És un desfase generacional? Són ganes de fer la punyeta? Pot ser que algú es faci el món tan a la seva mida que no pugui veure res més? Està bé que cadascú adapti la realitat per fer-se la vida més fàcil, però perquè em feu això? És la manera com entono , el vocabulari que utilitzo, l'expressió que li dóno al que dic? És la imatge que teniu de mi acumulada d'anys i anys? Perquè no m'escolteu, si jo us escolto? Perquè no m'enteneu? Jo us entenc. Entenc el que us passa, la por que sentiu, i el que us preocupa... però deixeu-me fer. Què és tan diferent en mi i en vosaltres de l'altra gent? Perquè el que em complica les coses és la vostra actitud i el que vosaltres feu el pitjor impediment? Perquè? No sou així. No éreu així. O sóc jo? Jo que ara vull opinar, dir, que crec i que vull decidir. No està permès? No m'ho permeteu? I aquesta és la sol·lució? fins quant? quant de temps durarà?
Uff, si que teníeu raó ahir quan em déieu que escriure al blog quan estàs enfadat és terapèutic. Així pots dir tot el que no t'han deixat dir quan discuties, o que no has dit per no discutir.
Ahir m'ho vaig passar molt bé, sou tots molt macos. Un petonàs!
P.D.: M'estic pensant de canviar el nom al blog... potser és un punt que m'ha donat avui, ja veurem.


martes, abril 29, 2003

Ahir em van dir algunes de les frases més boniques que m'han dit mai. Me les va dir algú a qui tinc un carinyo enorme, i que conec des de només fa un any, però amb qui he compartit moltes coses els últims mesos.
Algunes de les coses que em va dir, és possible que ningú me les torni a dir mai més. Hi ha una frase que em va emocionar especialment. Per la seva manera de parlar i la seva sinceritat les valoro molt més que si me l'hagués dita qualsevol persona. Un cop li vaig llegir el següent fragment i tot i que sabia que s'havia de sentir al·ludit, li va encantar. Un petó fortíssim des d'aquí.

"Era enteramente una niña, pero una niña extraña, con convicciones, con firmes normas y con un amor apasionado, agresivo, a la bondad y a la justicia. Aunque efectivamente se la podía llamar una niña, pertenecía a la categoría de los niños que piensan (...). Resultaba curioso mirar aquella cabecita pensadora y observar cómo en ella alternaban ideas y presunciones totalmente pueriles con impresiones seriamente sentidas y observaciones de la vida (porque Katia no era ya una niña), y, junto con todo eso, también ideas aún de ella misma ignoradas, no vividas, pero que la habían seducido abstractamente en los libros (...). Tenía un corazón vehemente y sensible. En algunos momentos parecía olvidar el don de dominar-se a sí mismo, poniendo por delante de todo la sinceridad, y toda mundana coacción la consideraba cual prejuicio convenido, y, al parecer, se ufanaba de tal convicción, lo que suele ocurrirles a muchas personas fogosas, aunque ya no sean enteramente jóvenes. Pero todo esto le confería cierto particular atractivo." Fiodor M. Dostoyevski, Humillados y ofendidos.


lunes, abril 28, 2003

M'he mirat els post i potser menys un o dos, tots són com un diari, escric el què m'ha passat i que m'ha cridat l'atenció i ho explico. De fet no m'estranya, perquè n'he fet molts de diaris. El primer el vaig començar quan tenia catorze anys, a mitjans de vuitè d'EGB, i em va durar fins a asegon de Bup em sembla. No escrivia a diari, escrivia de tant en tant o quan en tenia ganes. Com que són uns anys que canvies molt, es molt curiós (de fet, és al·lucinant) llegir el que posava , i veure que em motivava i m'agradava fer en aquella època. Les coses que m'afectaven i en les que em fixava.
Després, aquell estiu volia continuar escrivint però tenia la necessitat de fer-ho en un diari diferent. Ganes de tancar una etapa suposo. O sigui que en vaig començar un altre de diari, i aquest diguèssim que l'últim cop que hi vaig escriure deu ser fa un parell de mesos. No és ben bé un diari, és més aviat un quadern de reflexió. És clar que ja fa temps, el vaig començar amb disset anys, i també em fa gràcia recordar coses d'aquells moments, però no és una Carme tan llunyana. Són coses que no he deixat llegir a ningú del tot, i a algú molt especial alguns fragments. Però sempre escrivia "para mi gozo y disfrute".
Ara el que faig també des de fa dos anys o així, és escriure a l'agenda tot el que he fet i amb qui. Si he anat a pendre un kfe, poso amb qui i a on, i així quan la miro, relaciono coses que m'han passat i no m'es tan fàcil oblidar-les. És clar que de les importants no m'oblido fàcilment, eh? I també hi enganxo les entrades de cinema i de concerts. No és un diari, però és molt curiós mirar-me'l de tant en tant. I és clar, també guardo les agendes... ;)
Des que escric aquí, el faig és portar l'agenda al dia, i compartir amb vosaltres les coses que em passen. ;)