Goldenlady

domingo, abril 06, 2003

Bon dia!
El meu dilluns està a punt de començar, i ja tinc des de les 8:00 fins a les 22'30 tot l'horari ple, i no arribaré a casa fins a les 11 de la nit. Olé! Entre la les classes de la uni, quedarme a dinar,repasar estadística a la biblioteca de la uni fins a les 18'00, i després agafar els ferrocarrils i donar dues hores de classe a la Blanca, i després a l'assaig a l'Orfeó. Quan arribo de l'assaig a casa es que no tinc ganes ni de sopar. Tinc tota la setmana atapeïda de forma semblant, però també sé que prefereixo no parar ni un moment que no tenir res a fer. Com sempre, m'agraden les extrems. ;)
Weno, me'n vaig corrents, ja he perdut la primera hora de classe i estava fent temps abans de marxar de casa! Un petonàs a tots, a veure com va aquest dilluns!
P.D.: Això de la baralla... que trist, els efectes encara duren! El problema és que cada dues setmanes més o menys tenim un pique, i barallar-se tant amb algú amb qui se suposa tens una relació molt íntima i de confiança, és com estar en una contradicció. A mi no m'agrada gens barallar-me, i crec que aquesta tonteria ha estat una mica la gota que vessa... espero escriure d'aquí a uns dies, per dir-vos que les coses són diferents!


sábado, abril 05, 2003

He flipat... m'he connectat un moment, i el meu apartat de rèpliques! havia desparegut. No podia entendre perquè, m'he posat a mirar i a remirar el blog, a actualitzar la pàgina, a mirar si m'havia desaparegut del template... m'he connectat al enetation, he estat remenant, hi he entrat, jo que sé... i de sobte ha reaparegut la secció i amb un comentari nou i tot. El món dels blogs no només és addictiu, sinó que també és sorprenent. I tot un misteri.
Avui hem tingut el mitiquíssim sopar de batxillerat. Al sopar érem quatre gats, però ha estat molt bé, hem sortit força tajats entre la sangria i la cervesa, però hem menjat molt bé, a base de tapes, i hem sortit rebentats entre menjar i alcohol. Al carrer hem començat a fer xivarri (inevitable), a mi se'm feia estrany estar un altre cop amb aquesta gent, però molt agradable, de debó. I poc a poc ha anat arribant la resta, primer a un bar, després hem quedat ja a la discoteca... i jo que no havia de sortir perquè dimarts tinc parcial d'estadística! ;) A la discoteca hem estat ballant, però més que res també hem fet el tonto i hem recordat vells temps. I a les tres (si es que en el fons sóc una santa!) he marxat a casa amb quatre més.
M'adono de que el post m'està quedant sosín, em sembla que és perquè acabo d'arribar de la discoteca, i porto una gerra de sangria i bastants xupitos al damunt, però l'efecte subidón ja ha passat. Les meves neurones neden (més aviat suren, sense activitat!) en onades etíliques, en un mar d'alcohol i embriaguesa. Ufff... Demà tindre un mal de cap maco maco, per tornar-me a mirar l'especificitat i la sensibilitat de les variables categòriques nominals d'un estudi que avalua la incidència de depressió en la població infantil. Olé!
Des d'aquí voldria fer una crida a totes les persones que em llegeixen, de tant en tant es passe per aquí, a que m'escriguin, ni que sigui, un mini comentari, em faria molta il·lusió. És que algú m'ha dit que sent que el que escric no va adreçat a ell. Mentida! Va adreçat a tothom que ho llegeixi, i tothom pot fer-ne una rèplica. ;)
Aquest migdia he viscut una situació una mica tensa. Resulta que feia dies que la meva mare em perseguia perquè anés avui al dinar d'un tiet avi, que volia celebrar el seu sant convidant-nos a un restaurant. A mi em feia pal, son uns tiets una mica especials, molt antiquats, molt convergents i "de casa bona" (o això els hi agradaria). Però he cedit, perquè sempre els hi dono llargues. Arribem al restaurant i resulta que no ens havien convidat als fills, és a dir, que només convidaven als meus pares. I és clar, el restaurant (què també era d'aquests "tan fi i bo"on "es menja taaaaaaaant bé" i "està aquí al barri, a prop de la Gran Via, nena") estava a petar i tot estava reservat. A més la meva tia feia cara de contrarietat (imagina't la meva i la dels meus germans!!!!!! amb el pal que ens feia aquest dinar!!!!), i està lletgíssima amb tota la potinga de maquillatge que s'hi posa. Estic convençuda de que si li toco la cara amb un dit, el dit s'enfonsarà com si fos mantega que porta hores fora de la nevera. De debó.
Al final ens han trobat una taula per nosaltres tres. I el dinar ha estat fantàstic: al restaurant, però lluny dels meus tiets. Realment millor del que pintava. El que no m'ha agradat era el posat de la tieta, que com a catalana i filoconvergent de tota la vida, també és una mica rància en tot el que sigui convidar o tenir un gest. Ja se sap, "la pela és la pela, nena. Ja ho saps que els tiets són vells, i les pensions tal com estan... no podem fer esforços". (nota: és evident que les pensions són de riure, però ells no la necessiten, perquè estan molt bé de quartos. Que ningú es pensi que sóc una jove desaprensiva i sense escrúpols que faria que una parella de pensionistes es gastés els cèntims de tot el mes en un dinar. I que consti que al final ho han pagat tot els meus pares.)
Ho sento, però no suporto aquesta part de la família. Tot el que passa al seu voltant em resulta esperpèntic.
Me'n vaig a fer nonetes! Un petonàs a tothom de bona nit!


viernes, abril 04, 2003

Hola, hola!
Espero que no em passi com ahir, i que em curri un post perquè es perdi per sempre més en la inmensitat de la xarxa!
Ahir vaig rebre la targeta censal. Mira que bé, l'estat reconeix la meva personalitat política, i m'otorga el dret a caminar fins el col·legi electoral més pròxim, i votar. I a que em faci també la il·lusió de que estic decidint alguna cosa. La realitat és que per a decidir alguna cosa en aquest món el que has de fer és comprar un bon grapat d'accions d'alguna multinacional, que són les que realment decideixen tot. De fet el poder sempre el tenen aquells qui el poden pagar. No canviarà mai això.
Parlant de política m'hi podria estar hores!

A vegades creus que t'entens super bé amb una persona i descobreixes, que en un minut sou com dos estranys. Això sempre ho havia sentit a dir a les pel·lícules, en una típica escena en què: l'home arriba en teoria de la feina (però en relitat de sopar i fotre un clau amb la secretària) i quan la dona li diu que sopi, que l'estava esperant, ell la tracta de malalta mental amb episodis de paranoia i alucinacions i li suelta una frase tranquilitzadora mentre l'agafa per les espatlles, però mantenint una certa distància ("cariño, vengo de trabajar, lo hago por vosotros, por los niños, por esta casa..."), i mentre ell se'n va convençut de que ha resolt la crisi una nit més, se la veu a ella, mirant-lo amb por i dient-li algo com: "Dios mío, Michael, que nos está sucediendo? somos casi como dos extraños! ya no te conozco! que nos está pasando?". (com podeu veure, som la generació que ha crescut amb el cinema americà).
A mi evidentment, no m'ha passat això. Però avui, discutint (cosa que jo mai faig amb ningú) amb un amic, que el conec molt, per un moment m'ha semblat que parlava amb algú completament diferent a mi. Era com si li haguessin sortit orelles a la panxa, una cama del cul, els ulls se li haguessin tornat taronges...ha mutat. Jo ja no el coneixia. Fora bromes, ha estat molt desgradable. No és el primer cop que ens passa, però em fa ràbia discutir, em fa ràbia que només discuteix-ho amb ell, i també fa ràbia que en aquests moments noto que jo també em transformo i em sento més agressiva, més tancada, menys comunicativa, més tossuda, i fins i tot bèl·lica. M'he anat enfadada i tot. Què trist.

Després sí, és clar, ens hem trucat, els dos hem reconegut l'absurd de la situació, hem oblidat el motiu de la disputa, però a mi em queda un fred a dins que no m'agrada gens. Demà quan em llevi, espero que no hi serà.
M'agradaria que ningú se senti ofès si llegeix això, de debó, si algú és dóna per aludit, em sap greu però és el que penso. Un petonàs!


jueves, abril 03, 2003

Avui havia escrit un post la mar de maco, però sóc una pájara, i no sé que he fet però l'he esborrat, i ara ja no tinc temps d'escriure res més. Quina ràbia! Me'n vaig a menjar les millors patates braves del barri. Quin dia que porto! Un petonàs a tots!


martes, abril 01, 2003

No sabia quin títol posar avui a aquest post. Estic molt contenta, perquè en tot el dia no havia pogut postejar res, em deia "publishing is not available at this moment", i si li preguntaves "why" em contestava que era per problemes al template. Me ginyat, perquè ahir vaig estar remenant el template per fer alguns canvis, amb ajuda de flop! , però està clar que si alguna cosa s'havia esconyat, l'havia esconyat jo fent copiar i pegar, i jugant en el bloc de notas. Merci, flop!, estàs sent el tiet d'aquest blog. Potser també et fare padrí... li portaràs la mona?? (Li hauria de portar jo una mona de pasqua, es va estar ajudant-me fins gairebé les 5 del matí. Noies, aquest home és incombustible!) ;)
Avui se m'han acudit força idees sobre que diferent que resulta una abraçada, una carícia, un petó. Em sembla que ja està tot molt sobat en aquest tema, però, oi que una abraçada no s'assembla en res a una altra depen de qui te la faci? Avui m'han fet unes abraçades genials! ;)
A part d'això demà tinc una entrevista de feina a les 18'30, es per treballar a (cito paraules textuals) "truquem d'una boutique de moda francesa que està a rambla catalunya". A vera que diran els de la boutique quan vegin que porto piercing.
Avui he reservat amb un company d'escola la taula pel sopar de batxillerat. Ja veurem. Estic convençuda de que serà l'últim sopar que farem, ja que l'afluència de gent interessada ha estat 16 persones, d'unes 60 que hi hauria matriculades. Em sembla molt trist caure en allò de: "si no hi va la pepi, la meva amiga de l'ànima a la que veig cada dia, jo no hi vaig." Figura que és un sopar per veure gent que normalment no veus. Tot i això, qui no en tingui ganes és preferible que es quedi a casa, de debó. Així només hi anem els que tinguem ganes, ja hi ha prou energia negativa dispersada per tot el món!
Última reflexió del dia: el món és un mocador, i esta ple de mocs. Tothom coneix a tothom,i té nexes insospitats amb tothom. De debó!